dimarts, 11 de febrer de 2020

Poema per la Laia
I ara així, sens més,
os parlo de la Laia.
Resulta que és la meva filla,
única per cert;
bé, totes les filles són úniques
realment.
Os parlaria de totes les filles,
però la meva és la que tinc més prop
i crec conèixer.
No contaré res d'extraordinari,
ni tampoc massa íntim.
Té poca predisposició a menjar fruita
i una il·lusió innata per viure,
una capacitat de reflexió poc usual
per la seva edat
i és tossuda com una mula.

Afirma que sóc pesada
i em repeteixo molt, però
això no és significatiu,
en pricipi.
És una sensació que tenen
totes les filles en general,
suposo...

Si m'agafo al seu somriure
surto sempres de les tenebres,
sol deixar missatges i notes
que no són res especial,
però que em serveixen enormement.
Es deixa anar i gaudeix de tot,
no té propòsits a llarg termini,
ni tampoc els necessita.
Estima sense escanyar i sap ésser
agraïda, té un punt de sinceritat
que a cops em deixa estabornida.
És bonica i esclata per moments,
quan parla per telèfon és tan dolça
i escampa el misteri dels seus ulls
i els somnis del seus dits
quan toca el violí i ningú la mira.

Os parlo de la Laia
per què és la que més prop tinc,
com ella tantes nenes es fan grans
sense més propòsit que el de "VIURE"